10 mites sobre els Trastorns de la Conducta Alimentària - Ikigai Manresa

    Estàs aquí!
  • Inici
  • Psicologia10 mites sobre els Trastorns de la Conducta Alimentària

10 mites sobre els Trastorns de la Conducta Alimentària

Summary

Se'n sent a parlar molt de les sigles "TCA" però, sabem quins són els mites i les veritats dels trastorns de la conducta alimentària?

Els TCA són trastorns mentals greus amb un alt percentatge de mortalitat, sigui per a la mateixa desnutrició o bé per actes de suïcidi, on la persona presenta pensaments disfuncionals amb relació al pes, menjar i/o la imatge corporal. Són multicausals, és a dir, no es deuen a una única causa, sinó que diferents factors influeixen en la seva aparició i evolució.


En aquest post us presentem 10 mites al voltant aquests diagnòstics de salut mental perquè els pugueu conèixer una mica més. Comencem!

1. Els TCA només es donen en població adolescent.

Si bé és cert que majoritàriament els trastorns alimentaris afecten la població adolescent, també poden afectar a adults i infants. Així i tot, l’edat de debut de la malaltia sol ser als 15 anys.

2. Els TCA són l'anorèxia i la bulímia.

L’anorèxia i la bulímia són dos TCA diferents, però els manuals diagnòstics actuals també inclouen: PICA, trastorn de rumiació, ARFID, trastorn per afartament, altres trastorns no especificats i TCA no especificat. A més a més, la persona pot tenir altres problemàtiques relacionades amb la imatge, el cos i el pes com ara: orthorexia, diabulimia, vigorexia, drunkorexia, permarexia o sadorexia.

3. Els TCA són malalties físiques, no mentals.

Si bé és cert que tenen una repercussió important en el físic de la persona, els trastorns de la conducta alimentària són trastorns mentals de base emocional. Van molt més enllà d’un determinat aspecte físic. Allò que s’observa en el físic d’algú amb TCA és només la punta de l’iceberg. Abans de ser visible a escala corporal, aquell TCA ha viscut ja en la cognició de la persona. És per això que són trastorns de base emocional.

4. Els TCA són per sempre, no te'n pots curar.

A teràpia utilitzem la paraula “recuperar” quan algú ha pogut sortir-se’n del TCA. És a dir, quan ha pogut restablir la seva relació amb el menjar i amb el propi cos. Aquests casos existeixen i malgrat que n’hi ha alguns que es cronifiquen, els índexs de recuperació són considerables. Una resposta de millora als inicis del tractament, és el millor indicador que l’evolució serà bona per aconseguir la recuperació.

5. Si una persona té un IMC saludable no pot ser que tingui un TCA.

L’Índex de Massa Corporal ens dona una informació molt útil, però hi pot haver diagnòstics com la Bulímia on l’IMC pot estar en la categoria “saludable” i la persona continua tenint el diagnòstic. Això s’explica perquè el trastorn va molt més enllà del pes de la persona.

6. Quan algú té un TCA és perquè la família d'aquella persona també té problemes alimentaris.

No té per què. A vegades sí que hi ha famílies on hi ha hagut alguna problemàtica alimentària amb un altre familiar, però a vegades no. Així i tot, la família té un paper molt important en l’evolució i recuperació d’un TCA. És per això que, en la mesura del possible, es demana la implicació i participació d’aquesta en el procés.

7. Les persones amb anorèxia no vomiten.

Doncs no és veritat, ja que el subtipus “anorèxia purgativa” fa referència a l’anorèxia que presenta conductes purgatives, com ara: vòmits i/o ús de laxants o diürètics. Per contra, l’anorèxia subtipus “restrictiva” és aquella en què no hi ha aquestes conductes.

8. El vòmit induït és una conducta no saludable, però tampoc és de les més greus.

Cal prestar especial atenció a aquesta conducta i, en la pràctica clínica, avaluar-la bé, ja que juntament amb laxants i diürètics, en el vòmit es produeix pèrdua d’ions de potassi, això augmenta el risc de parada cardíaca.

9. Els afartaments de menjar només els fan persones amb bulímia.

L’afartament és una conducta present en més d’un diagnòstic TCA. Al contrari del que molta gent pensa, persones amb anorèxia també poden fer afartaments, tot i que acostumen a ser de menor quantitat.

10. La gent que es descriu com a "grassa" i no ho està, ho fan per cridar l'atenció i que els diguis que estan molt bé.

Hem de tenir en compte que conceptes com “gras”, “prim”… són abstractes, molt complicats de concretar i subjectius. A més, la persona que pateix un TCA, pot presentar distorsió de la seva imatge corporal, fent que l’autopercepció que té del seu físic es vegi alterada i no concordi amb la mirada d’altres persones que no tenen un TCA.

 

Esperem que aquest post us hagi ajudat a apropar-vos als TCA i a desmuntar alguns dels seus mites més comuns.

En continuem parlant!

 

Si veieu que necessiteu suport, no dubteu a posar-vos en contacte amb els nostres professionals. 



Maria Gilibets Fernández. 

Psicòloga General Sanitària 

Col·legiada núm. 30953

Ikigai Manresa. Centre de Psicologia i Logopèdia

leave a comment